Mediocritat

Medicre: de qualitat mitjana. Així ve definit per el diec. Fa uns dies que en diferents situacions he sentit a dir aquesta paraula. I aquí és on apareix la meva reflexió.

De qualitat mitjana, que no destaca en l'excel•lència d'un àmbit. Ens atrevim a titllar a altres de mediocres, sense tenir en compte que no som els millors del món, per tant, també ens poden titllar de mediocres.

Amb un caràcter negatiu important, m'atreveixo a dir q titllar algú de mediocre és d'una arrogància i un creure que ets superior a l'altre important i innecessari. Si vols definir a algú hi ha altres paraules més encertades, com l'insult directament, ase, tanoca, inútil, etc...

És cert que és més elegant que l'insult, pero si la persona que ho rep anuncia que l'altre es mediocre hi ha la possibilitat de q no ho sàpiga, no ho agafi i llavors els mediocres siguem nosaltres cumplint una de les màximes de mark twain: "no discuteixis amb un estúpid, baixaràs el nivell i allà et guanyarà per experiència".

Així que el consell és senzill. Definició despectivament i sense utilitzar la paraula, que n'hi ha d'altres de més escaients i més definitòries.

Il•lusió

Al Polònia de Tv3 sempre acaben els esquetxos dels discursos de l'Artur amb aquesta paraula.

No recordo ningú que la uses amb tanta vehemència abans de sentir-la en aquest programa.

I a vegades, hi ha frases, que queden. Com poden ser el "Visca" o el "Sempre" del seu moment. Avui dia, en una societat i un món que va cap a caiguda, la il•lusió és bàsica.

Es necessita per emprendre projectes, barrejada amb altres ingredients com poden ser la iniciativa o l'esforç. La contància i el treball l'han d'acompamyar en una etapa ja més avançada debqualsevol procés. Es necessària també per tal de continuar en moments complicats quan no s'estan assolint els objectius proposats per tal de remuntar el vol.

Així que estiguis en el moment que estiguis, recorda que hi ha una manera que fa que les coses siguin més fàcils.

Amb il•lusió.

Girona, 8 de desembre de 2014

La revolucio dels somriures

Ja ha arribat. És el dia. L'esperat 9N. El dia que molts catalans anirem a fer un gest simbòlic. Un gest simbòlic que consisteix dipositar un vot en una urna.

Votar. És un acte senzill. Un acte que el govern de l'Estat no voldria que es produïs. Un gest, que en aquest cas, legalment no significarà cap canvi. Però és un gest que farem pel fet d'estar cansats que no se'ns escolti com a poble. Un vot que dipositarem des de la il.lusió de tenir la possibilitat de formar part de la història per poder fer un passet més per a construir un nou país.

Som un poble afortunat. Tothom neix on neix, i pel fet de néixer se'l considera ciutadà d'allà on ha nascut. Nosaltres no. Som diferents. Ni millors ni pitjors. Ens imposen que som espanyols. Ho posa al DNI. Però molts de nosaltres, per diverses raons: idiomàtiques o culturals, econòmiques, de cansament per les decisions de l'Estat, etc. no volem continuar formant part d'això. I avui, 9N, tenim l'opció d'intentar canviar i fer un passet més per dir qué no volem i qué sí.

El que volem. El que volem és fer les coses a la nostra manera. Així de simple. Volem decidir com fem les coses com a societat. Com a poble. Com a nació.

Il.lusió. Aquest dia ha arribat. Fa 3 anys vam anar a la mani multitudinària de bcn. Fa dos anys ens vam agafar de les mans per unir el país de nord a sud. Aquest any vam crear una V baixa gegant al centre de la capital. Demà dipositarem el vot dins una urna xq volem dir prou al que hi ha actualment.

La revolució dels somriures. Fa uns anys va començar. Demà en farem un passet més. Desobeïnt un tribunal que no té cap validesa ètica i moral.

La revolució dels somriures continúa.

Benvinguts. I recordeu a disfrutar del camí.

Girona, 9 de Novembre de 2014.

El temps

"Calleu! Que fan el temps!". I tots a callar. Ell sap de que parla. És així. Als senyors del temps se'ls ha d'escoltar. Hi estem obligats. Ens hem d'aprendre què diu.

Tenim un hàbit extranyament comú arreu del país i és la necessitat imperiosa de saber quin temps farà.

S'enten q als pobles on hi ha conreu i camps en tinguin la necessitat, per preocupar-se de la collita i tot el que representa.

Però no és només al camp. Arreu tenim aquesta necessitat. Converses d'ascensors, converses amb coneguts per trencar el gel, converses amb amics per planificar el cap de setmana. El temps sempre hi és.

Així que, sense voler, planifiquem que farem i deixarem de fer moltíssimes vegades en funció d'una previsió cada vegada més fiable, però igualment imprevisible en gran part.

Llavors arriba el moment en què està tot planificat. I arriba el dia. Si es té la sort de que l'home del temps encerta està salvat. Ell ja ens va avisar! Ja sabíem quina era la previsió.

Però, i si erra? Pobre d'ell. Degut a la seva previsió havíem planificat fer-ho aquell dia. "Es que al temps havien dit...". No es salva del linxament. No pot sortir al carrer. "Perque no ens vas avisar", "us heu equivocat". Desfem els plans. Els canviem. El critiquem en més o menys cridòria.

Però tornem a mirar les notícies. S'acabem i comença la previsió metereològica: "Calleu! Que fan el temps!"

Girona, 28 de setembre de 2014.

Inici

Hi ha inicis que no són senzills. O almenys, no ho acostumen a ser. Normalment es produeixen entrebancs que fan necessaris un petit periode d'adaptació... L'inici d'un blog, per mi, que no tinc un talent per escriure, és així. No dic complicat però sí q és poc senzill. No prometo constància, pq no és una de les meves virtuts, però intentaré reflexar pensaments, anècdotes, històries, petits moments, paranoies, maldecaps...

Altres inicis són naturals, esperats, il.lusiomants. Venen sense adonar-se'n. L'inici de la etapa universitària després del batxiller és un d'aquests moments. La necessitat d'entrar al món laboral després de la universitat/postgrau/màster també. L'inici d'una novia temporada de bàsquet. Per sort, en tenim molts d'aquests.

Existeixen també els inicis per collons. A vegades és el que toca sense voler. L'inici d'una recuperació després d'una lesió. L'inici d'una vida sense parella quan aquesta et deixa. L'inici d'una vida quan algú estimat traspassa...

En resum, que d'inicis n'hi ha de tots els possibles, i tenen en comú que venen després d'un final.

La manera com afrontem aquest inici és clau per disfrutar del camí que farem fins que no arribem al següent final. Així que l'objectiu que persegueixo no és més q escriure per mi i plasmar idees. La majoria boges.

A disfrutar d'aquest camí! Perque recorda, quan inicies un camí només fem que el primer passet cap al final. Però els finals ja són figues d'un altre paner. Un altre dia en parlaré.

Girona, 22 de setembre de 2014.